Fecha:
01/01/2023
Escriptor i periodista. Ha treballat en diferents mitjans i és autor de nombroses novel·les, contes i assaigs. També ha estat editor i activista cultural. Entre les seves novel·les, Carta del fin del mundo, El converso i Mi nombre es Jamaica, trilogia sobre el món sefardita, i Una belleza convulsa. Ara, publica Odio (Fondo de Cultura Económica).
La gent senzilla, del carrer, la bona gent…, difusa, però identificable en els seus fets, de la qual parles a la teva novella, sembla estar per sobre del bé i del mal, moralment blindada. Per què?
En tot això hi ha una responsabilitat personal, de la qual ningú vol ni sentir parlar. En totes les societats hi ha una gran pluralitat, molts punts de vista. Fins i tot en les més autoritàries, en el seu interior són plurals, encara que aquesta pluralitat estigui silenciada o reprimida. Són plurals perquè els éssers humans ho som. Però en les societats també existeix el que podríem denominar una mentalitat col·lectiva, una línia de pensament majoritària i que, més o menys, acaba imposant-se; que té tendència a identificar-se amb la gent corrent, la gent comuna. És la que pensa com tothom, la que no destaca particularment pels seus actes, ni valenta ni covarda, que es limita a sobreviure tan còmodament com pot i que combrega amb aquesta mentalitat col·lectiva. Assumeix com a propis i reprodueix els discursos preponderants en la societat. Quan vius en un món pacífic, democràtic, de relativa llibertat, aquesta gent contribueix vivament a la consolidació d’aquest estatus. Però, què passa quan això comença a alterar-se? Quan apareix la frustració i la gent comença a tenir por? El perill està en el fet que aquesta mateixa gent es converteix en el baluard principal de l’horror que s’acosta. Amb la mateixa naturalitat amb què abans acceptaven la llibertat acaben acceptant el nazisme o qualsevol altra cosa que vingui. Els grans problemes socials no els generen els psicòpates. Poden, això sí, aprofitar-se de les circumstàncies en les quals es va imposant una mentalitat sinistra.
Hannah Arendt o Jonathan Littell alludeixen al pacífic botiguer que, segons les circumstàncies, pot acabar sent un assassí sense escrúpols en un camp d’extermini…
Arendt entra en una part, diguem-ne, patològica. No tant del que mata l’altre a destralades, sinó del que va signant, registrant les ordres perquè tot això pugui passar. De tots els que estan contribuint a fer que el psicòpata que està al final de la cadena executi la monstruositat, però que en són tan responsables com ell. Qui dissenya la política d’extermini jueu no mata personalment jueus. A Odio jugo amb aquesta idea, perquè en una de les dues històries que componen la novel·la, que transcorre al Londres del 1868. El personatge, Mr. Wildwood, és amo d’una botiga de bastons. Un dia entra a la botiga un cert Hyde, queixant-se que el seu bastó s’ha trencat. El comerciant acaba deduint que Mr. Hyde utilitza el bastó per matar, i n’hi construeix un amb cap d’àguila, amb punxa, perquè pugui matar millor. Posa tot la seva habilitat d’artesà al servei d’un producte que sigui el més eficaç per a les finalitats del seu client. En la seva bona mentalitat de persona d’ordre, està fent la seva feina perfectament. Com els buròcrates, que portaven la comptabilitat de quant gas calia comprar per a les càmeres de la mort.
On buscar, si és possible fer-ho, aquest mal? En la naturalesa humana, en la religió, en l’ordre de les coses…?
Crec que la majoria de la gent que comet atrocitats i, sobretot, que dona suport, aplaudeix, permet, contribueix… que es cometin, ho fa sempre des de posicions –jo diria– de bona consciència. Això passa en tots els àmbits. En les religions particularment, perquè juguen permanentment, no amb la bona consciència, sinó amb la millor de les consciències, ja que parlen directament amb Déu. En la conquesta de Jerusalem, durant la primera Croada, va haver-hi una matança brutal, que el canonge i cronista Ramon d’Anguilers descriu dient que el temple de Salomó es va convertir en una llacuna de sang en la qual suraven cadàvers: “Un espectacle meravellós, que alegra la vista”. Per què? Perquè estaven exterminant l’enemic. Una cosa que també pot passar en religions laiques com, per exemple, l’estalinisme. En els sistemes on hi ha una veritat absoluta i, en conseqüència, una demonització absoluta de l’adversari, sigui real o inventat, l’odi arriba a la gent, que acaba aplaudint monstruositats.
La novel·la estableix, diguem-ne, una seqüència de l’odi, en la qual la primera escola és la misogínia, que després evoluciona cap al racisme i la xenofòbia…
En el fons, hi ha l’odi a l’altre, a aquell que és diferent. És un odi per substitució. La gent emmascara l’odi cap a si mateix perquè no és capaç d’aconseguir les coses. L’odi contra una societat o unes circumstàncies que t’impedeixen obtenir el que busques a la vida (com que no tenen ni el valor ni els mitjans per a enfrontar-se al que de debò els està fent la vida difícil) deriva en un odi per substitució. És necessari buscar un culpable. Perquè moltes vegades el culpable de la teva desgràcia ets tu mateix. Però, qui té el coratge d’enfrontar-se a si mateix? Sempre es busca un culpable, com més aliè, més diferent, més identificable com a diferent, millor. Els primers cursos de l’escola de l’odi a l’altre es fan en l’àmbit més domèstic, i són sobre la misogínia, l’odi a la dona, que, generalment, és heretat. Els odis, lamentablement, s’hereten.
El patriotisme, comparat amb el nacionalisme, és un caldo de cultiu especialment propici a la deriva social violenta?
El patriotisme, entès com a amor a la pàtria, no tindria per què ser refugi de res. Però li passa el mateix que a la religió. El fet de creure en l’existència de Déu no tindria per què ser una cosa nociva per als altres. El problema és què hi ha tendències que fan que això fàcilment derivi cap a actituds agressives. Si construeixes la teva identitat nacional sobre l’orgull de ser el que ets i relacionar-te de manera fraterna amb la resta de la humanitat, no passa res. Però si ho fas a partir de detestar fanàticament el teu adversari, llavors resulta molt fàcil que això acabi derivant cap a formes d’intolerància. A Espanya, per desgràcia, tenim la pitjor experiència nacionalista, que és el nacionalisme espanyol, que ara està en revival. Ni el basc, ni el català poden comparar-s’hi. En qualsevol cas, els nacionalismes perifèrics haurien de fixar-se bé en el nacionalisme espanyol per no caure en els mateixos errors i horrors.
I què es pot dir de la relació entre odi personal i col·lectiu, com el que d’alguna manera descriu Canetti a Massa i poder?
He viscut durant anys al País Basc, a més com a periodista, i allà he vist que la violència és un problema social, col·lectiu, però també, en gran manera, personal i familiar. Hi havia odis heretats en família. Hi ha odis pràcticament inevitables, i la qüestió està en la manera com ho gestiones. Però hi ha també odis preventius. A tu no t’ha passat res, però odies alguna cosa imaginària. Al País Basc es van barrejar tots dos tipus d’odi. Els odis s’hereten. Formes part d’una família i el jo està ple d’històries, d’elements que són teus; l’escola on t’han educat; les convivències… Tota aquesta suma d’individualitats va impregnant-se del discurs general, i viceversa.
La lletjor és també protagonista en la teva novel·la. Té a veure amb l’odi, i viceversa?
La novel·la transcorre en els paisatges del Londres victorià i el París dels atemptats jihadistes. En literatura, les descripcions no haurien de ser decoratives, sinó actives. Aquests espais són el mirall de l’ànima d’aquests personatges. Estan en llocs lletjos, horrorosos, bruts, de costums depravats… Jo vaig néixer en el franquisme i allò ho veia molt clar de nen. Pensava que allò no podia ser tot. I va ser la frase d’André Breton en el Manifest Surrealista “l’existència està en un altre lloc”, la que em va ajudar a tirar endavant. Quan me’n vaig anar del País Basc a París vaig topar amb una bellesa que et guareix l’ànima. Allà va ser on em vaig adonar que la bellesa ajuda a viure.
En definitiva, la por és la mare de totes les batalles de l’odi?
Al Perú, un grup de periodistes van ser massacrats pels habitants d’una localitat que els van confondre per guerrillers de Sendero Luminoso. Per què? Per estranys, per diferents, per ser de ciutat, perquè venien d’un altre lloc, perquè no són com nosaltres… És a dir, l’enemic. El culpable de tot el que ha passat, passa i passarà. Aquest mecanisme essencial de la por i la frustració està en l’origen de l’odi i les seves manifestacions.
Fuente: https://www.eltriangle.eu/2023/01/01/el-mecanisme-de-la-por-i-la-frustracio-esta-en-lorigen-de-lodi/